En algun moment o altre s'havia de trencar. El consens que ha regnat entre el catalanisme des del 9 d'agost passat s'està a punt de trencar en mil bocins. I dos personatges apareixen aquí amb el cartell de dolents de la pel·lícula, Joan Saura i Celestino Corbacho.

  El primer amb fets i el segon amb paraules han obert una gran via d'aigua al vaixell de cara a les negociacions del nou finançament afeblint la posició no només dels seus respectius partits, sinó també de Catalunya sencera.

Corbacho s'ha comportat aquests últims dies com el que és. Un ministre espanyol. Un home de Zapatero. Corbacho ha oblidat que el seu carnet de militant està expedit al carrer Nicaragua de Barcelona i que si és al Consell de Ministres és perquè el PSC va treure uns grandíssims resultats a les últimes eleccions generals. L'exalcalde de l'Hospitalet  ha acabat donant la raó a aquells que defensen que al PSC hi ha qui només aspira a ser sucursal del PSOE. I, per molts noms d'irrefutable catalanisme que tingui el PSC -Nadal, Castells, Maragall o Tura- el posicionament de Corbacho té el risc de situar el PSC fora del catalanisme.
I encara més greu és el cas d'Iniciativa. Buscant els cinc minuts de glòria, el que han acabat fent Joan Saura i els seus és cobrir-se'n, de glòria. Retirar la petició de compareixença de Zapatero i intentar negociar el finançament a soles és un cop baix que ningú s'esperava d'un partit d'una trajectòria indubtablement catalanista. Si no fos tan trist faria riure, un partit amb un sol diputat pretén negociar el finançament de tota una nació. Segur que el propi Zapatero s'ha fet un tip de riure veient com amb una nova maniobra ha desestabilitzat el front català.
S'imposa, doncs, una reflexió dels dos partits que han començat a esberlar el consens. Montilla ha de quadrar Corbacho i Saura ha de retornar el seu partit al lloc on se li suposa que ha d'estar. I, si això no passa, qui ha de fer la reflexió ha de ser Esquerra. Que no és el primer cop que els republicans queden en minoria al govern.
TRIBUNA CATALANA