David Jou
El poeta del mes
Desembre de 2007
David JouEl poeta del mesDesembre de 2007David Jou. Sitges 1953. Ha publicat una àmplia obra poètica, d’una vintena de títols, aplegada recentment als volums L’èxtasi i el càlcul (2002) i L’huracà sobre els mapes (2004), i assaigs com ara El laberint del temps, la simfonia de la matèria (2006) o Ciència, fe, poesia (2003). Entre els seus temes més característics hi ha la ciència (Joc d’ombres, 1988, El color de la ciència,1990, Bestiari, 2002), la religió (Transfiguracions, 1998), el cinema (Els ulls del falcó maltès, 2001) i exploracions formals diverses, de fort contingut visual (Basilisc, 1998, Escuma i turbulència, 2004), a més de poemes introspectius de caire biogràfic (Mirall de vellut negre, 1981). Des de 1970 col·labora amb assiduïtat a L’Eco de Sitges, setmanari en què ha publicat més d’un miler de poemes, sovint sobre temes d’actualitat, que configuren un fris dels trenta darrers anys de la història recent. També ha publicat cinc llibres i nombrosos articles de recerca en física, camp en què és reconegut internacionalment.
Poesies
Cabalistes de Girona Ben Nahman, Azriel, Ezra, ben Sheshet,cabalistes de Girona,escrivint en una llengua tres vegades mil·lenària,amb mil dos-cents anys de diàspora i derrota,explorant la Creació,els deu nombres sagrats, les vint-i-dues lletres sagrades,el Sefer Yetsirà, el Bahir,la dinàmica amb què Déu decidí crear,el pas de l’infinit de Déu a la finitud del món,els missatges ocults rere els textos de la Torà,¿per què no us hem fet més nostres?Tan universals i estranys com Ramon Llull,deixant petjada en la història de la Càbala,fent confluir Pitàgores i el Gènesien un camí de recerca,atraient, ara, tants visitants cap al Call de Girona,cap als carrerons obscurs i estretíssims on deguéreu caminar fa vuit segles,¿per què no us hem fet més nostres?Ens costa recordar allò que no sabem,ens costa celebrar allò que no compartim,ens costa compartir allò que no ens han dit mai,ens costa, com a vosaltres, sobreviure.
A París, al Pont des Arts Entre el Louvre i l’Institut de França,com suspesos en una llummig de plom mig de plata,sota núvols de pluja i sobre l’aigua que passa,contemplem les millors gales de l’enlluernament,les seduccions més somrients de la grandesa,ostentosament esteses a les ribesdel riu que brilla i la ciutat que abraça.Quina enveja!Venint de nació espoliada,de llengua perseguida,de poble fratricida,d’ànima gasiva,d’esperits volubles i prudències covardes,veure aquesta cara amable del poderfascina i aclapara.Però què voleu que hi faci? Els pobles són com són,tan desunit, tan vacil·lant, tan rampellut el meu,tan delerós de ser sobiranament europeui –en els millors moments– tan afamat de món.
París, 24 d'agost de 2007
Set vegades
Variació sobre un tema de József Attila, gran poeta hongarès Naixem set vegades:una, en una casa que crema;una altra, en un iceberg a la deriva;una tercera en un bosc;una quarta en un claustre;una cinquena en un riu;una sisena en un estable;a la setena, ja hem après a néixer,i se’ns pot confiar a la mare.La mort té set serventsencarregats de matar-nos:un llamp,un precipici,un naufragi,una guerra,una carretera,el cor,un càncer.Cap d’ells no falla.Però n’hi ha algunque corre més que els altres.Ráckeve, vora el Danubi, prop de Budapest11 de juny de 2007
Variacions en el tema de la llum en el Gènesi
Al principi, Déu pensà en un Amor més gran que cap cel i que cap terra.I va dir: “que sigui la llum” per a il·luminar-lo.I el pensament de Déu es va fer llum, intuïció fulgurant, equació única i suprema.I lallum, com una aigua turbulenta, no era només llum, sinó també temps i espai, matèria i antimatèria, escalfor i expansió, tot el que calia per fer, de mica en mica, àtoms i galàxies, estrelles i planetes, vida i intel·ligència.I Déu pensà que ja podia descansar,que la llum s’aniria desplegant davant seu en una multitud innombrable d’estrelles i de vides que tard o d’hora arribarien a l’amor que Ell havia imaginat.Però va arribar la intel·ligència i, més que d’amor, es va encendre de protesta, d’orgull, de rapacitat i de llunyania.I Déu va saber que ja no podria descansar, que hauria d’escoltar molts plors, consolar moltes ànimes, acompanyar moltes solituds i compadir moltes derrotes.Que bell seria descobrir l’equació primordial, la sintonia sorprenent de les seves constants i les seves condicions inicials amb l’existència de la vida!Però, tot i això, la raó de l’univers estaria més enllà dels nombres, en l’Amor -la Raó misteriosa, potser, dels orígens-.
|
