Apostar a cavall guanyador
març 10, 2010 |  Josep Sort
Les enquestes de les darreres setmanes, que com sempre cal prendre-les amb el màxim de relativisme, assenyalen una derrota contundent del tripartit. Els analistes atribueixen aquest resultat a l’enfonsament d’Esquerra, que trauria entre 7 i 12 diputats, molts menys que els 21 del 2006 i dels 23 del 2003. Un càstig en tota regla, que m’estalvio de qualificar, no en vull fer sang… en aquest bloc.

Per la seva banda, i com no podia d’una altra manera, i com ja passa habitualment en els Baròmetres de mitjans com La Vanguardia, la federació de CiU sembla que en sortirà molt beneficiada. Es parla de fins i tot 60 diputats, que els deixaria a la porta de la majoria absoluta.
Això ha fet reviscolar molts sectors que durant la llarga travessa del desert a l’oposició, s’havien autodeclarat desapareguts en combat, i han deixat que siguin uns altres els que s’han hagut de partir la cara amb els Zaragoza, Iceta, Ferran i companyia. Ara, que veuen el final del túnel, nets i polits, etziben tots els cops de colze necessaris per situar-se en una bona posició per sucar. Aposten, doncs, pel cavall guanyador.
Aquests sectors, veuen clarament que el PSOE a Madrid, també s’enfonsa irremeiablement i, en conseqüència ja preparen el terreny per a un nou pacte amb el PP de Mariano Rajoy. I en aquest pacte, naturalment, la figura clau és en Duran i Lleida. Tanmateix, pactar amb un PP que ha estat el gran impulsor dels diversos recursos d’inconstitucionalitat contra l’Estatut del 2006 fa angúnia. Solució: una rentada de cara a càrrec del poder mediàtic amic, és a dir, de La Vanguardia. Un seguiment d’aquest mitjà ens permet comprovar que, a banda de convertir Duran i Lleida en un personatge intocable, malgrat els continus escàndols financers del partit que encapçala, ja abona el terreny per presentar la cara més amable del PP. En aquest sentit, les cròniques d’en Jordi Barbeta o de l’Enric Juliana, cadascú des de la seva perspectiva, són autèntics globus sonda sobre un futurible acord entre CiU i PP. Un Majèstic 3, després dels dos anteriors (1996 i 2000).
Això no obstant, aquests sectors haurien de tenir en compte que CiU sempre surt sobrerepresentada en les enquestes dels seus mitjans amics. Vull dir que sempre se li atribueixen més escons dels que finalment acaba aconseguint. És una constant en l’estratègia d’influir en els ciutadans.
Per altra banda, a ningú se li escapa que el panorama polític del moviment sobiranista català, del qual CiU sempre ha obtingut un suport important, ha canviat com un mitjó en els darrers anys. En primer lloc, hi ha uns 400.000 electors que podem considerar sobiranistes, que el 2006 van deixar de votar ERC, però no van votar CiU, sobretot pel seu paper ben galdós amb el tema de l’Estatut i el pacte ZP-Mas. En segon lloc, el sorgiment de Reagrupament, que inicialment era titllat d’un simple esqueix d’ERC, s’ha comprovat que també pot captar no només gran part d’ex-v0tant d’ERC, sinó també d’una part important del votant sobiranista convergent. Quan això s’ha constatat, la campanya contra Reagrupament s’ha fet més virulenta i potent, amb els resultats prou coneguts. A hores d’ara la seva empenta ha fet impossible ignorar-lo en els baròmetres d’intenció de vot. Per això tots els esforços se centren ara en minimitzar-ne l’impacte, en forma d’intenció de vot. Tres, el moviment sobiranista s’ha eixamplat com mai gràcies a les consultes sobre la independència, fet que ha tingut un efecte totalment pedagògic: la independència és possible si el poble català s’hi compromet de veres. A hores d’ara ja són 250.000 els catalans i les catalanes, d’un total de 900.000 que han votat afirmativament a la Independència. És un percentatge superior als resultats obtinguts pel principal partit del govern. I cal recordar que es tracta d’una consulta sense validesa legal, però d’una enorme transcendència política. Les properes onades dels mesos d’abril i juny, i, naturalment, la celebració de la consulta a Barcelona, representaran la culminació d’aquest procés que no només ha capgirat el tradicional fatalisme de molts catalans, sinó que també, per primera vegada, ha posat la Independència de Catalunya en les primeres planes i pantalles dels mitjans de comunicació globals. A hores d’ara, la possibilitat que Catalunya assoleixi la Independència a curt o mig termini (2020), és una opció que tenen en compte a Brussel·les, Washington i a altres centres de poder mundials.
Finalment, hi ha l’Opció Laporta que darrerament ha protagonitzat l’episodi de política digital més rellevant dels darrers anys a Catalunya, amb la posada en funcionament de la seva pàgina web. L’Opció Laporta, pot trencar clarament totes les previsions i es pot convertir en un actor que ensorraria totes les previsions de la federació. Ara per ara, tots els esforços es concentren en evitar que es presenti, conscients com són que el seu reclam electoral no només obtindrà vots del sobiranisme -i encara més si hi ha entesa amb Reagrupament- sinó que pot arribar electoralment a sectors de l’electorat que mai se n’han declarat, de sobiranistes, però que veuen en Laporta un veritable triomfador i un fenomen mediàtic de rang internacional, a anys llum de, per exemple, el propi President de la Generalitat d’adalt.
En definitiva, com un veritable cavall guanyador i sense les hipoteques peperes.

Josep Sort
Bloc Gran del Sobiranisme.